El país està en estat d'alarma per un virus que no saben encara ni com tractar-lo. No estem davant d'una situació gens fàcil i l'anem superant dia a dia amb totes les conseqüències i les dificultats que comporta aquesta pandèmia. Molta gent a mort i els seus familiars no han pogut ni acompanyar-los, ni tampoc acomiadar-se d'ells. La situació és dramàtica al 100%.
En sortirem d'aquesta, i tant que sí, i
més forts, sense cap mena de dubte, però posant de la nostra part. Hem d'estar a totes
i no arrosant-se quan les coses no surten com esperem. Ara és hora de posar en
escena la nostra estima per la terra, per la nostra gent, cal que sí a totes.
Ara toca més que mai ajudar, no hi ha excuses, toca no abandonar als nostres
botiguers, toca seguir consumint productes de la terra i toca, més que mai,
estar al costat del nostre petit comerç, fidels, com ells ho són. Som molt més
que gent, som la nostra tradició, història i cultura, tot el que ens
identifica, la nostra identitat és el nostre llegat més valuós. Preservem-la i cuidem-la, però no amb paraules, sinó amb fets.
Dies enrere, vaig poder escoltar com
dues veïnes parlaven d'on anaven a comprar carn i fruita, la meva sorpresa va
ser, quan vaig sentir que una d'elles anava a comprar carn i fruita a botigues
musulmanes perquè era més econòmica, resposta de l'altra veïna: "mentre
visqui no donaré menjar a aquesta gent, així els nostres què han de fer,
tancar"? Amb aquesta anècdota, tant real com esfereïdora, vull deixar
clar dues coses: o ens posem les piles i anem a totes i no a mitges i pel que
ens interessa sí però pel que no, no, o preparem-nos perquè la que ens ve a
sobre amb aquesta gent, ÉS GROSSA. Això no va de dir que a casa meva cap
musulmà, ni al meu barri, i si pot ser enlloc on jo sigui, queixar-se dels robatoris,
violacions, delinqüència, que si els MENA cobren i no treballen, que si tenen
totes les ajudes, que si de fora vingueren i de casa ens tragueren, etc., etc
..... i després anem a comprar a les seves botigues...?
Molt omplint-nos la boca dient que el nostre comerç tanca i els nostres
PAGUEN IMPOSTOS i van ofegats, però som nosaltres qui els deixem TIRATS? Així
la tradició, la cultura, el fem país, la llengua, els nostres fills, els
nostres avis que es van deixar la pell treballant per Catalunya, per defensar-la,
cuidar-la i donant la cara, etc., tot això que tant prediquem, podeu dir-me on
queda?, us importa de veritat res de tot això...? Pel que diuen els fets
d'alguns, es diria que no gens.
Aquest text és una invitació a la més íntima i sincera reflexió, per qui
de forma natural i honesta, sense condicions, ni romanços, ni demagògies
barates, estimi i vulgui que Catalunya segueixi essent Catalunya.
De vosaltres depèn que ho sigui o no. Penseu bé quina és l'herència que
voleu deixar als vostres fills, si més no!
Ester Gallego,
Presidenta de SOM Catalans.
