A finals dels anys 80 i principis dels
anys 90, gran part de la joventut catalana, sentia la necessitat de
lluitar pel nostre país, per la seva independència, per la seva
dignitat i per la seva llibertat. Sentim l'orgull de ser catalans,
l'orgull de la història d'un poble lluitador però reprimit.
Aquells anys de reivindicació i de
mobilització, molts joves vam decidir involucrar-nos personalment,
lliurar el millor de la nostra joventut a la construcció d'una
Catalunya lliure. Buscavem, i gairebé tots pensavem que el millor lloc
per fer-ho era a les files d'ERC, partit en el qual vam començar a
militar amb força, amb ganes, amb il•lusió i idealisme.
Ens agradava ERC per la força amb la
que defensaven la nostra terra, en cap altre partit es veia ni es
notava això, ni de lluny. ERC eren lluitadors compromesos, eren durs
... i no els importava ser-ho perquè aquest era el sentit de la seva
militància i de la seva lluita, a mi em va arrossegar el coratge, la
vivència lliure i sincera d'un sentiment sense complexos ni pors a
viure'ls ia expressar-los. Per tot això, ens vam ficar aquí i,
entre tots vam convertir a ERC a l'avantguarda del nacionalisme català.
Aquella ERC en què militem, era un partit
relativament petit, però sempre ferm en els seus principis, al que
ara aportàvem aquesta frescor juvenil i amb sentiment pur, amb ganes
de portar la lluita fins a les últimes conseqüències.
Sense claudicacions, aquells joves
d'ERC defensàvem una Catalunya independent, socialment justa, en
català, i defensàvem, de forma rotunda, la integritat de la nostra
nació: els Països catalans, que eren la referència constant, uns
Països Catalans als quals CiU i el nacionalisme "moderat"
havia oblidat en les seves complicitats amb Madrid i amb els poders
estatals. CiU havia renunciat a gran part així del nostre poble;
nosaltres, els joves d'ERC, no estàvem disposats a fer-ho.
S'estimaven de veritat als Països Catalans, per sobre de tot.
Aquells anys d'ERC, van ser l'expressió del nacionalisme català més
dur i noble, en aquell ambient va sortir el català lluitador, el
guerrer, en cap altres partit es percebia això, un nacionalisme amb
orgull força i valentia, una militància a la qual no li importava
si era correcte o no, però que tenia la ferma convicció que
lluitava per l'únic pel que valia la pena lluitar.
Així van ser els meus anys a ERC, des
dels 13 fins als 21 també el millor que tenia per defensar la meva
terra i el meu poble. Després les coses van començar a canviar, ja
van començar a dir que ERC "no era nacionalista" i se'n
van anar oblidant de la idea de Països Catalans, la radicalitat va
ser mutant en "flexibilitat", ja no manava l'idealisme sinó
l'electoralisme, el "obrir-se" a gent que no compartia amb
nosaltres el bàsic, i així als 21 anys vaig decidir deixar ERC, o
millor dit ERC va decidir canviar i jo ja no em vaig sentir vinculada
amb aquesta nova realitat.
Em quedo amb el record d'aquells anys
amb afecte i el guardo amb orgull. Vaig conèixer a molta gent, molts
segueixen a ERC i són avui alts càrrecs del partit, altres estan a
la CUP, alguns han deixat la política, encara que segueixen portant
les mateixes idees dins el seu cor.
Jo, encara amb ganes i forces per
seguir lluitant per la meva Catalunya, vaig fundar fa poc SOM
Catalans, i en aquest partit vull reprendre la lluita de la meva
vida, la lluita per una Catalunya lliure i catalana. De Salses a
Guardamar: Visca els Països Catalans.
Desperta ferro
Ester Gallego
Presidenta de SOM Catalans
