Seguir per correu electrònic

La meva juventut a ERC!



A finals dels anys 80 i principis dels anys 90, gran part de la joventut catalana, sentia la necessitat de lluitar pel nostre país, per la seva independència, per la seva dignitat i per la seva llibertat. Sentim l'orgull de ser catalans, l'orgull de la història d'un poble lluitador però reprimit.

Aquells anys de reivindicació i de mobilització, molts joves vam decidir involucrar-nos personalment, lliurar el millor de la nostra joventut a la construcció d'una Catalunya lliure. Buscavem, i gairebé tots pensavem que el millor lloc per fer-ho era a les files d'ERC, partit en el qual vam començar a militar amb força, amb ganes, amb il•lusió i idealisme.

Ens agradava ERC per la força amb la que defensaven la nostra terra, en cap altre partit es veia ni es notava això, ni de lluny. ERC eren lluitadors compromesos, eren durs ... i no els importava ser-ho perquè aquest era el sentit de la seva militància i de la seva lluita, a mi em va arrossegar el coratge, la vivència lliure i sincera d'un sentiment sense complexos ni pors a viure'ls ia expressar-los. Per tot això, ens vam ficar aquí i, entre tots vam convertir a ERC a l'avantguarda del nacionalisme català.
Aquella ERC en què militem, era un partit relativament petit, però sempre ferm en els seus principis, al que ara aportàvem aquesta frescor juvenil i amb sentiment pur, amb ganes de portar la lluita fins a les últimes conseqüències.

Sense claudicacions, aquells joves d'ERC defensàvem una Catalunya independent, socialment justa, en català, i defensàvem, de forma rotunda, la integritat de la nostra nació: els Països catalans, que eren la referència constant, uns Països Catalans als quals CiU i el nacionalisme "moderat" havia oblidat en les seves complicitats amb Madrid i amb els poders estatals. CiU havia renunciat a gran part així del nostre poble; nosaltres, els joves d'ERC, no estàvem disposats a fer-ho. S'estimaven de veritat als Països Catalans, per sobre de tot. Aquells anys d'ERC, van ser l'expressió del nacionalisme català més dur i noble, en aquell ambient va sortir el català lluitador, el guerrer, en cap altres partit es percebia això, un nacionalisme amb orgull força i valentia, una militància a la qual no li importava si era correcte o no, però que tenia la ferma convicció que lluitava per l'únic pel que valia la pena lluitar.

Així van ser els meus anys a ERC, des dels 13 fins als 21 també el millor que tenia per defensar la meva terra i el meu poble. Després les coses van començar a canviar, ja van començar a dir que ERC "no era nacionalista" i se'n van anar oblidant de la idea de Països Catalans, la radicalitat va ser mutant en "flexibilitat", ja no manava l'idealisme sinó l'electoralisme, el "obrir-se" a gent que no compartia amb nosaltres el bàsic, i així als 21 anys vaig decidir deixar ERC, o millor dit ERC va decidir canviar i jo ja no em vaig sentir vinculada amb aquesta nova realitat.
Em quedo amb el record d'aquells anys amb afecte i el guardo amb orgull. Vaig conèixer a molta gent, molts segueixen a ERC i són avui alts càrrecs del partit, altres estan a la CUP, alguns han deixat la política, encara que segueixen portant les mateixes idees dins el seu cor.
Jo, encara amb ganes i forces per seguir lluitant per la meva Catalunya, vaig fundar fa poc SOM Catalans, i en aquest partit vull reprendre la lluita de la meva vida, la lluita per una Catalunya lliure i catalana. De Salses a Guardamar: Visca els Països Catalans.

Desperta ferro
Ester Gallego
Presidenta de SOM Catalans